​

 

“La irrupció d’Internet i les Noves Tecnologies, juntament amb una sèrie de factors socials, polítics i econòmics, han redefinit la clàssica relació unidireccional entre els mitjans i les seves audiències.”

 

D’aquesta manera és com Trias de Bes comença el seu assaig sobre la nova tendència del periodisme participatiu que trenca amb l’estructura tradicional del periodisme que coneixem fins ara. Tractar el periodisme participatiu en tota la seva globalitat seria molt extens i és per aquest motiu que l’autora ha centrat l’atenció del llibre en un contingut més específic. L’objectiu principal és analitzar la participació de les audiències en el terreny del ciberperiodisme dels diaris on-line.

​

L’assaig està presentat en un format de TFC (Treball de Final de Carrera) de la Llicenciatura en Periodisme però fou publicat com a llibre per la mateixa Universitat de l’alumne, Universitat Abat Oliba CEU. En primer lloc i pel que fa a la part de sumari, es pot distingir l’estructura en dos grans capítols: 1. El periodisme participatiu com a resposta de les noves necessitats de comunicació i 2. Ús de les eines de participació en el sector de la premsa electrònica a Espanya. Abans però de començar el primer gran bloc, hi ha un breu apartat on s’inclou la introducció que té la finalitat de captar l’atenció del lector explicant a grans trets la situació actual, les motivacions de l’autora que humanitzen el projecte i finalment, l’objectiu, les hipòtesis i la metodologia que formen part de la vessant més tècnica del l’assaig i que avancen sobre el què es treballarà a continuació. Les hipòtesis estan dins del marc dels diaris on-line centrades en: l’aplicació del periodisme ciutadà en el cas d’Espanya, l’existència de major qualitat en una informació quan hi intervé periodisme participatiu, el difícil control de continguts, la influència de la ideologia en el seus serveis participatius i les responsabilitats civils i penals que comporta una informació feta per un col·laborador ciutadà.

​

Centrant-nos en el contingut destacat del llibre,  el primer gran bloc, anomenat el periodisme participatiu com a resposta de les noves necessitats de comunicació, es divideix en sis apartats.

​

El primer d’ells és la definició dels conceptes Web 1.0, 2.0 i 3.0. S’explica com hi ha una evolució d’una pàgina web molt poc dinàmica centrada únicament en publicar a internet el contingut íntegre de revistes o diaris impreses (Web 1.0) que passa per un altre estil on ja existeix una comunitat d’usuaris que fomenten la col·laboració (Web 2.0) i arriba a la web 3.0 que tendeix a ser molt més personalitzada i fent  de l’experiència web alguna cosa més real.

​

El segon apartat és l’origen del periodisme participatiu que està concebut a partir de quatre factors: el social, el tecnològic, el polític i l’econòmic. El factor social té importància perquè depenent del tipus de societat la comunicació té un pes o un altre i en conseqüència, la participació també. El factor tecnològic és necessari perquè de no ser per els avenços tecnològics, la participació de les audiències en el procés informatiu actual seria una ficció. El factor polític és rellevant perquè la involucració ciutadana només és possible en una societat democràtica on prevalgui la llibertat d’expressió i participació dels individus. I com a últim destaca l’econòmic que convé esmentar perquè internet s’ha de convertir en un mitjà social a l’abast de la majoria de població i que no sigui un luxe per poder parlar de periodisme participatiu.

​

En el  tercer apartat es qüestiona si el gènere participatiu és realment un gènere periodístic. Dóna claus per distingir el periodisme tradicional d’aquesta nova tendència i fa diferents classificacions de la mateixa per assimilar el concepte de participació. Hi ha moltes vies diferents de col·laboració ciutadana.

​

En relació al quart apartat, es parla sobre el concepte de participació als diaris on-line. Hi dedica més pàgines que en cap dels apartats anteriors ja que s’emmarca en el tema que vol profunditzar, els diaris on-line. Construeix la informació a través de fonts pròpies, reculls d’intervencions de grans directius de diaris on-line als qui ha entrevistat per poder anar introduint teoria. Per exemple,  diferents modalitats d’interacció en un diari on-line, el perquè existeix la voluntat de participar en ells i  les funcions de les audiències.

​

Com a cinquè apartat hi ha les implicacions del periodisme participatiu. Adaptar-se aquest nou estil de fer periodisme implica remodelar tant els mitjans de comunicació com als periodistes. Els medis han de reestructurar els seus processos de producció informativa ja que per exemple, abans eren ells mateixos qui recollien la informació i decidien què incorporar i què no i ara la informació està a l’abast de tothom.  Els periodistes al seu torn, han d’adoptar una posició que els permeti entaular una relació més pròxima, directa i interactiva amb els seus lectors.

​

Finalment, com a últim apartat del primer gran capítol, es presenten els avantatges i els desavantatges del periodisme participatiu on es mostren els punts forts i els dèbils d’aquest periodisme emergent.

​

Tornant a l’estructura general, el segon gran bloc, capítol anomenat l’ús de les eines de participació en el sector de la premsa electrònica a Espanya, és molt més breu. Els continguts presentats fins al moment tenien una vessant més teòrica i els que es presenten en aquest segon bloc busquen abarcar una dimensió més pràctica i realista. S’inclouen dos apartats abans de començar amb la resolució de les hipòtesis i la conclusió.  El primer d’ells es titula motius d’elecció d’aquest sector, referint-se als diaris on-line. L’autora es justifica argumentant que la premsa és el mitjà de comunicació més antic que existeix i que per tant, resulta més interessant d’analitzar perquè s’enfronta a un repte més gran d’adaptació.

 

El segon apartat es mostren els diferents diaris a analitzar amb el pertinent càrrec que s’ha entrevistat. I finalment, es resolen les hipòtesis plantejades en un inici amb una solució ben pràctica. Tenint en compte la primera, l’aplicació del periodisme ciutadà en el cas d’Espanya obté una resolució múltiple dient tant que els serveis participatius que més abunden són els que promouen la opinió del lector  com que el grau de participació és diferent en els distints diaris escollits i que a nivell de producció els serveis més ofertats pels diaris són aquells que permeten informar al lector sobre l’actualitat. En relació a la segona, l’existència de major qualitat en una informació quan hi intervé periodisme participatiu, és difícil afirmar-ho rotundament però es considera que el diàleg interactiu i multidireccional amb el lector no només permet ampliar la cobertura informativa a nivell mundial sinó que afavoreix la pluralitat de les fonts i amb això l’exactitud, veracitat i objectivitat. Pel que fa a la tercera, el difícil control de continguts, es resol dient que és necessari un filtre previ a la publicació, sempre en la seva justa mesura, per garantitzar que les aportacions no estiguin causant cap dany moral. Com a cinquena hipòtesi, la influència de la ideologia en el seus serveis participatius fa una distinció de cada diari aportant una resposta diferent a cada un d’ells.  Per acabar, les responsabilitats civils i penals que comporta una informació feta per un col·laborador ciutadà serà la justícia qui s’encarregui de delimitar la responsabilitat civil o penal de cada un d’ells.

​

Pel que fa a la part crítica de la ressenya, considero que és un bon llibre tot i que té alguns peròs. En primer lloc, considero que no està ben proporcionat el contingut. La part de context (capítol 1) és massa extensa. Sí que és cert que segons l’autora “la vessant teòrica s’ha inclòs per permetre al lector obtenir uns coneixements suficients sòlids i complets per comprendre aquesta nova modalitat periodística” però no considero que fos necessari apostar per aquesta part amb més de la meitat de pàgines. En el meu parer, hi ha parts del primer gran bloc que es podrien escurçar una mica. Per exemple, a l’apartat d’orígens on s’expliquen els diferents factors, en el cas del social es podria reduir l’explicació de cada tipus de societat perquè realment no incideix directament en l’objectiu del treball. És correcte incloure una visió històrica però convé centrar-te més en la societat actual, la que està produint que emergeixi aquest tipus de periodisme.

​

Per altra banda, hi ha un excés de documentació que fa perillar l’aparició de les aportacions pròpies. Té relació  per una banda amb l’esmentat anteriorment ja que com més espai ocupat de context hi ha, menys possibilitat d’incorporació de part pràctica pròpia existeix. I per altra banda, m’agradaria fer referència als 123 peus de pàgina que s’associen a una obra que hi ha en el total de 116  pàgines. En la majoria de planes, sobretot en les de context, la major part de la informació fa referència a alguna publicació ja existent. Quan escrius un llibre o fas un assaig t’has de plantejar en quina mesura  el que estàs oferint és únic i quina informació nova estàs aportant. Si durant la majoria del discurs cites altres obres ja publicades no aportes contingut exclusiu. Ara bé, en alguna situació sí que ha sapigut aprofitar l’acció de documentar-se. És l’exemple de l’apartat tres el primer gran bloc on es qüestiona si el gènere participatiu és realment un gènere periodístic. Es plantegen unes preguntes  i diu: “Aquest apartat està orientat a respondre aquests interrogants, que molt freqüentment es mostren confusos en llibres, articles i més informació sobre el tema”. L’autora és capaç de donar-li la volta a la documentació ja existent aportant comparacions entre unes i altres que converteixen la informació en única. A més a més, Trias de Bes ha fet una sèrie d’entrevistes a grans directius de diaris on-line que no apareixen fins la pàgina 30.

​

Un altre aspecte a destacar és la inclusió declaracions en diferents idiomes. És a dir, el llibre està escrit en castellà i totes les cites que s’inclouen apareixen majoritàriament en aquest idioma però hi ha algun cas que no. Concretament, hi ha tres ocasions en les que això passa. “Rather than talking about media producers and consumers occupying separate roles, we might now see them as participants who interact with each other according to a new set of rules that none of us fully understands.”, aquesta cita apareix a la pàgina 16 i fa referència a un llibre escrit en anglès. Primerament, ens caldria una traducció perquè no podem pretendre que tothom sàpiga un idioma que no és el del llibre. I en segon lloc, pàgines abans també s’incorpora una cita pertinent d’un llibre en anglès i apareix traduïda directament al castellà. Per què la posa traduïda en alguns casos sí i en altres no?

​

Finalment, la redacció és bona en general però en alguna ocasió una mica rebuscada i dóna voltes a les coses quan introdueix frases de l’estil: Tal i com hem comentat... Torna a dir el que s’ha dit anteriorment amb unes altres paraules.

Després de tota la crítica de l’assaig considero per tant, que hi ha coses a millorar però que és recomanable. Al cap i a la fi el periodisme participatiu està a l’ordre del dia i convé aprendre sobre el concepte. Després de llegir-lo puc concloure que n’he après i m’ha aportat coneixement independentment que sigui propi de l’autora o extern però el recull d’informació hi és.